La innocència de l'aristòcrata

  La innocència s'ha convertit, des de fa ja moltes dècades, en un subtil privilegi. Tal com l'antiga aristocràcia lluïa joies i vestits luxosos, el signe de distinció de la seua classe, ara una nova forma d'aristocràcia, la força de la qual no és ja la riquesa ni el dret, sinó la qualitat del seu esperit (i la seua vendibilitat), exhibeix per a que tots ho puguen admirar l'espectacle de la mirada honesta, l'expressió des-acomplexada dels propis afectes, el timbre clar de la veu, el riure franc i juganer; i això demostra més que cap altra cosa poder sobre el món, més que cap ostentació econòmica, fins i tot més que la ferocitat implacable dels abandonats a la lluita per l'èxit meritocràtic.

  L'aristocràcia no és simplement el grup de gent més rica i poderosa. Disposar de diners o de mecanismes per a accedir a ell no està en la base de l'aristocràcia (més bé estaríem parlant de burgesia en sentit ample, aleshores), sinó la forma de invertir-los, un determinat ús d'aquest poder. L'aristocràcia, per damunt de tot, és una actitud, una ambició, un missatge. El cos aristocràtic, fins l'últim centímetre de la seua pell, fins el més recòndit racó de la seua ànima, ha d'actuar com a expressió del seu propi poder, fer veure que és una cosa natural per a ell, igual que un vestit fet a mida i dut amb elegància (de fet, el símil és molt més que adequat). L'aristòcrata ha de demostrar a cada pas, amb el més xicotet detall, que la seua existència es troba més enllà del biopoder, o, millor dit, el seu cos ha de demostrar que té control sobre el biopoder i que, si es relaciona amb ell, ho fa en els termes de senyor/vassall. Per això, aquell polsós somni de la classe mitjana de disposar de poder i riquesa per a gaudir de la vida, aquella antiga promesa de la llibertat que donen els diners, és tan estranya a l'aristocràcia, que sempre s'ha trobat per sobre i d'això no n'ha de fer una celebració, com la idea de l'estalvi. L'aristòcrata no gaudeix del seu poder, l'expressa.

  Aquesta actitud canvia segons l'esperit del temps concret en què es manifesta. Ara bé, en el nostre moment, en el que en fins allò que consideràvem sagrat s'ha posat a la venda i s'ha transformat en l'etern sempre-el-mateix a què ens veiem abocats, en el que sobre tot allò que era autèntic ara plana l'espectre del control sobre la vida, en el que sembla no haver eixida d'aquest món-superfície, en què ens trobem sols i aïllats, tement el poder com si d'una divinitat cruel i insondable es tractés; en aquest moment nostre, dic, què resulta més clarificador del més absolut dels poders, de la distinció més elevada que l'expressió de la innocència més inconscient? El mostrar la despreocupació d'aquell que se sap al marge del judici sever d'aquell deu estrany fet de trossos d'humanitat corrompuda: això és poder.

  És el signe de que solament uns pocs poden ser ells mateixos en una societat on tots ens veiem arrossegats a ser sempre-el-mateix.